A l’entrada del cole del meu fill llegeixo un cartell que anuncia: xorrades sobre seguretat. Caram!, penso, és la primera vegada que ho reconeixen. M’hi acosto, per saber-ne més. Xerrades. Són xerrades. Seguim sense ulleres.
Monthly Archive for January, 2009
Cuando nadie reconoce tus méritos probablemente sea porque no los tienes.
Parlo amb el tiet acabat de sortir de l’hospital i recordem temps passats, com quan em va portar a la platja, ben petit, i em vaig cagar. La feina que li vaig donar. Estem a casa seva, a Gràcia. El pis, petit. Quan entres i tanques la porta pots caminar per un pasadís que et condueix a la cuina-menjador mentre deixes a la teva esquerra un parell d’habitacions. Una galeria mig balcó amb el bany i un altre espai creat a partir d’ajuntar dues habitacions completen els 35 metres quadrats on vivien l’àvia, quatre nois i una noia, la germana de l’àvia (la tia Consuelo), les dues filles (l’Anna Maria i la meva estimada Patalín) i el tio Pepe. Bé, tot això per dir que durant la conversa, el tiet m’explica: “El teu pare, com era el gran, tenia dret a escollir habitació. I es va quedar la bona”. La primera del passadís, la més propera a l’entrada. No té finestra i medeix 1′80 per 1′60. La bona.
Quedan pocas cosas para sorprenderme en cuestiones culinarias. El otro día, en cambio, hubo algo a punto de romper esta regla. Leo, de lejos, en la sección correspondiente de un hipermercado, Queso de cobra. Uau! pienso. El valor que hay que tener para ordeñarla. Me acerco, para ver si indica la procedencia y constato que debo visitar con urgencia a mi oftamóloga favorita. Es queso de cabra.
Avui, després d’una ruta “Sant Pau-Vall d’Hebron”, dino amb ma germana a tricotscafé. Fa un menú molt bé de preu i que us el recomano. No era el cas d’avui, que era un dinar de supervivència, abans de tornar als hospitals abans esmentats. Estavem el meu cunyat, el meu nebot, ma germana i jo. L’Anna ha obert també una llauna de cloïsses, i el Bernat (perdó, Bernard), tot un expert, les ha tastat. Ha posat una cara que m’ha fet exclamar, fent un acudit dolent: “No és el mateix menjar-se la sorra d’una almeja, que l’almeja d’una sorra”. La segona sorra podríem dir que és la guineu. En fi, molt dolent, tot i que el meu cunyat, que es veu que m’aprecia, ha rigut la gràcia. Escric això perquè em serveix per explicar perquè no escric massa aquests dies. Vaig de bòlid. Ho sento.
No sé ben be com va això de l’amic invisible. No se si puc dir el destinatari o no. I no se si he d’escriure alguna cosa que li agradi o no. En fi, serà com els regals físics de l’amic invisible, que no l’encerto mai, però tant se val; el que importa, diuen, és haver pensat en aquella persona. I hi he pensat, al llarg d’aquestes setmanes. No només perquè havia d’escriure un post adreçat al bloguer/a amic/ga i no trobava el temps, que se’n va més ràpid que els diners. Bé, s’en van tots dos plegats. El cas es que els diners ja fa temps que van deixar de preocupar-me. Mai m’han estimat prou per quedar-se amb mi força temps. És això, el temps, el que més trobo a faltar. Ultimament no faig més que visitar hospitals. I tanatoris. O entristir-me cada vegada que veig el mar, el nostre, que fa uns dies va escupir contra les roques un amic, jove i pare de dues nenes. El que més m’emprenya de tot és anar a la planta Josep Carreras, de Can Ruti, a veure un amic de la infància. Bé, però això ho explicaré un altre dia. Potser per oblidar un malson, espero. Avui del que es tracta és d’expressar amb un post l’afecte que sento per tots els bloguers amics, i especialment pel qui el destí m’ha adjudicat com destinatari d’aquest modest obsequi. El destí ha volgut que tingui poc temps per escriure el que es mereix. Però sap, ella, que me l’estimo molt, com molts de nosaltres. Com suposo que aquest post no mereix el nom de ser regal, potser la compensaré amb un esmorzar a Can Jaume. O una cerveseta.
Ayer vi por primera vez un partido de fútbol por la tele junto a mi hijo. Faltaban tres minutos por empezar. Me preguntó si el señor que hablaba (Pere Escobar) era amigo mío. Le contesté que sí, y le conté algo que contaré un día, para no entorpecer el relato del partido. Después le explicaba lo que era el Barça, lo que representaba para Catalunya, etc. “Ves”, le indicaba, “Este es Etóo. De vez en cuando le da un beso al Continue reading ‘Nacional-globalismo’
M’agradaria saber escriure, llegir, entendre i parlar molts idiomes. I bé, no com el català, que amb prou feines. M’agradaria per poder fer bons jocs de paraules i no haver de conformar-me amb aquests:
Drivertit. Conductor que disfruta fent la seva feina.
Ja sé, ja. Em direu que hi sobra una lletra. La treiem.
Rivertit. Riu que riu o que fa riure.
