Deia fa uns dies que explicaria algunes de les anècdotes viscudes a TV3. Avui us n’explico una dels principis. O potser no eren els principis ben bé, que em falla la memòria (comencem bé). Era el programa “Com a casa”, presentat per Mari Pau Huguet. En directe, com tot el que ha fet. Crec que deu ser la periodista amb més hores de tele de Catalunya. Si ho llegeix ja em rectificarà, si vol. Era un dimarts perquè estava de col.laborador Josep del Hoyo. I de convidat hi havia Jordi Pujol. En aquelles époques jo era soci de DEPANA (entreu-hi, que val la pena) i el president era precisament Josep del Hoyo. Així que em va sortir la vena humorística i li vaig demanar al president de la Generalitat que es posés al costat de Del Hoyo “perquè així us tinc junts als dos presidents meus”. Del Hoyo somreia perquè entenia el joc i Jordi Pujol em mirava com dient “Què diu aquest ximplet”. I raó que tenia. No feia ni deu minuts, a la sala de maquillatge, l’hi havia hagut de demanar un favor de part de la maquilladora, Joana. fer-li una foto mentre el preparaven. També va accedir, tot emblanquinat amb una crema hidratant. Només per aquest dia ja es mereixia els vots de tota la meva família. A mi se m’ha escapat algun cap a CiU, però no gaires. Mesos després, casualitats de la vida, em va tocar fer un reportatge a la Mireia, la seva filla. Ballava. Molt bé. Per “culpa” seva vaig veure un grapat de vegades “Giselle”. M’agradava. Si no hagués estat perquè estimava i era fidel a la noia que vivia amb mi, crec que ens haguéssim conegut una mica més. Sort que no va ser així. Imagineu-vos l’escena. La Mireia, presentant-me als seus pares i el president dient: “Tuuuu? el de les fotos? au, ves amb la filla del teu altre president”. Ja per tancar aquesta història, un apunt. La darrera vegada que vaig veure la Mireia surtíem del CIC, a la Via Augusta. Ella estudiava anglès, crec, i jo anava a classes de català. El poc que se li ho dec a un gran home, Enric Larreula.
Monthly Archive for September, 2008
Si fuera una edición en papel, hablo del libro, podríamos hablar de primera edición agotada, a la venta la segunda edición. O algo por el estilo. Como es online, virtual, o como se diga, pues no se agota nunca. Así que malamente puedo hablar de segunda edición. Bien, el caso es que he decidido cambiar el tamaño de las páginas. Ahora es una edición de bolsillo. En la pantalla también ocupa menos espacio, con lo que se puede tener abierto y leer mientras esperas que se descargue la película que te estás bajando.
Los que ya lo habéis comprado estaréis recibiendo la nueva versión metidita en un correo. Eso que tiene la tecnología. Que sin gastarme ni un duro en sellos puedo repartirla en un momento. Claro que ahora que pienso, en moto tampoco me gastaría nada en sellos, y en una semana me daría tiempo de repartirla. A ver, tres días en decidir qué moto me compro, otros tres en ponerla a mi nombre (si no es muy cara puedo incluso ahorrarme pedir un crédito) y uno para reparto. Lo que os decía: una semana.
Un petit tribut
Strip-trist. Qualsevol després d’haver-ne vist un de la Chiqui Marti.
Si voleu entrar a Chiqui Marti
Para los que estáis al otro lado de este lado, disculpad que esté unos días más centrado en mi parte catalana. Por aquí se celebra el 11 de septiembre, y no precisamente para festejar ni la masacre de Nueva York ni la de Chile, por supuesto. Ni ninguna. El caso es que además se cumplen veinticinco años que pagamos otra tele, con la diferencia que esta habla nuestro idioma. Y que es todo lo razonablemente digna e independiente que puede ser una televisión pública. Es decir, poco. Pese a todo, le tengo afecto, porque tengo muy buenos amigos. Así que quiero dedicar unos cuantos posts a contar algo las cosas que me han sucedido en Sant Joan Despí, el término municipal donde están los estudios de TVC. Si hay algo que os interesa mucho, prometo que lo traduciré el castellano.
Els de Convergència i Unió deuen estar farts de mí, però és que tenen unes sigles que dónen molt de joc.
Excluciu. Reservat o preparat només per a militants d’aquesta coalició.
Parlava, fa temps, de la paraula culactiu (un post que he perdut, per cert), i m’assabento ara mateix que un grup d’humoristes es van batejar així als anys 80. Vol dir que no em van plagiar. Jo tampoc, eh?. Faig una variant
culactriu. Grup d’intèrprets femenines que són bones fins i tot d’esquenes. O només d’esquenes. No cal dir que treballen dalt d’un esquenari.
Una variant més moderna: koolaktriu.
Va, ja posats,
Esquenari. Escenari per actuar sense mirar el públi. Per actors tímids.
Estrenari. Com s’hauria de dir l’escenari on s’estrenen obres de teatre.
Esquerrari. Lloc on s’interpreten guions d’ERC que busquen més que l’aplaudiment el vot del públic
Poso avui la llista de presentadors que “conec”: estàn per ordre alfabètic, com els posen a TV3. Xavier Abad, Isabel Adell… 130 més i Salvador Vives i Wai-Lin-Tse. Sí; dues coses. Una segona rellegida incrementa en un la llista de 133, i finalment decideixo no posar la llista, massa farragosa. Només noms i cognoms. Tots acabaran per sortir. Per no fer volar coloms més del compte ja avanço que no hi ha intrigues ni llit. Tot serà molt blanc. Poqueta mala baba Trobo a faltar molts noms, suposo que han posat només els “primers” presentadors de programa. Per exemple, “Dit i fet”, que durant un temps es va dir “El joc del dissabte” perquè va coinicir en una campanya amb l’eslogan de CiU, era presentat per Josep Maria Ferrer Arpí. Hi concursaven setmanalment dos pobles i les connexions a cada poble anaven a càrrec de dues joves presentadores. Les rercordeu, oi? Sí, Pepa Fernàndez i Gemma Nierga. Doncs a la llista de TV3 només hi figura Gemma Nierga, suposo que perquè va presentar altres programes a TV3 (”Tres senyores i un senyor”, per exemple). Les veig molt de tant en tant. Sé que la Pepa està els caps de setmana a “No es un día cualquiera”, a RNE i la Gemma a La Ventana, a la SER. Han canviat poc des d’aquell dia que els vaig fer un reportatge, totes dues al Parc de la Ciutadella, remant juntes en una barca. No se si m’ho hauran perdonat. Quan dic que han caviat poc em refereixo no només físicament. A les dues els va bé professionalment i no s’han “pujat” enlloc.
Encara que aquest títol podria ser en castellà, el cert és que aquesta entrada, i les pròximes de la sèrie que avui inicio, no podríen ser mai escrites en castellà. No em sortiria. Alguns de vosaltres sabeu que la meva feina m’ha vinculat a TV3 des dels seus inicis fins a fa poc menys de tres anys. Sabreu també que el passat 10 de setembre es va emetre un especial amb motiu dels vint-i-cinc anys de TV3. No vaig poder veure’l. Possiblement hagués plorat. I crec recordar que he plorat potser quatre vegades a la meva vida. Avui, però no he pogut resistir-me Continue reading ‘Prometo intentar’
Soy viejo escribiendo pero es la primera vez que vendo, así que se me pueden perdonar ciertos errores de principiante. Bastantes de los aún no muchos compradores no acababan de entender cómo pagar el libro. Ergo, estaba mal explicado. Lo he variado. A partir de ahora pueden pagarlo también “a la antigua”, si no quieren utilizar la pasarela de pago Paypal, una plataforma de sobras conocida y que a mí me ofrece una garantía total de seguridad. Entren y después me dicen si se entiende mejor (aunque no compren)
Hoy sugiero una palabra que no sé como clasificarla. No sé si es spainglish, o qué. En fin, vosotros diréis:
Grithings. Vociferar saludos y felicitaciones.
Creo que me ganaría la vida como traductor. Mal, pero me la ganaría. Otra palabra:
Funnycular. Variedad divertida de chorizo.
El título está puesto después de publicar el post. Al verlo huérfano de letras confesé
