Avui, 30 de novembre, és Sant Antreu, patró de la gent acollidora.
Monthly Archive for November, 2007
Adefisio. Construcción de varias plantas que es un auténtico bodrio. De hecho, a veces las fachadas son de este material, de bodrio, que es un cristal muy feo. Con lo bonito que sería construir sólo edificios. Y pocos.
Deia Dylan que la resposta la porta el vent. O està escrita als núvols, potser. Veurem.
La pregunta és:
Molts fracassos equivalen un éxit?
En referència a un post de fa uns dies, sobre ecologismes, ecologista convencido, m’apunta una cosina meva, a qui aprofito per dir-li que l’estimo molt (i al seu home també, que a internet s’acaba sabent tot) que a ca seva les deixalles es separen i les venen a buscar uns dies determinats: avui toca vidres, demà plàstics i així. Vaja, que el pot de maionesa feta malbé et pot servir per xerrar amb l’escombriaire dels metalls, el dels vidres i el dels orgànics. Amb aquest darrer pot créixer una bonica amistat mentre li vas donant la maionesa amb una cullereta perquè se l’endugui.
Està bé tot això de cuidar la natura. Però insisteixo, ho hem de fer per nosaltres, sino, no acabarem amb la terra, no. Els que s’extinguiran seran els homes (i potser també les dones). El planeta ens sobreviurà. A més, ho hem de fer entre tots. Però, com impedim uns que creixin quan els altres ja hem crescut? És molt bonic dir: no construiu a la Costa Brava, o a La Cerdanya, que ja està plena. Clar, com els que diuen això ja tenen la caseta o l’apartament…
Proposo que no només deixem de construir, sino que a més ens dediquem a destruir. Així podríem dir: “Jo, als meus fills ja no els deixaré l’apartament de Torre Valentina, no. Els quedarà un munt d’enrunes que amb el temps deixaran espai a tres o quatre arbres”.
Unos días empleados por azar al uso intensivo de lo que se llama zapping me ha permitido elaborar un estudio del que os ofrezco un resumen, como muestra de mi desagrado por lo que creo una inmjusticia que debe subsanarse a la mayor brevedad posible.
He comprobado que los sábados popr La 2 dan futbol inglés. Por inglés entiéndase partidos de la Premiere League. Creo que se llama así, disculpad si incurro en algún error. Y en un canal de la TDT, la televisión digital terrestre, dan partidos de la liga italiana los domingos al mediodía. Este último dato está por confirmar, pero lo voy a dar por bueno. A esto hemos de añadir los partidos que dan de la liga española los sábados por la noche en algunas televisiones públicas autonómicas y en una privada, la Sexta, más los de pago por el plus, o satélite digital, o como se diga. Y los de la selección española, la champions league, la UEFA y los amistosos.
Vamos, que no puedo más, que tengo que quejarme. Porque, vamos a ver. ¿A nadie se le ha ocurrido fijarse en otras cosas? ¿No se dan cuenta de las lagunas existentes en la programación televisiva? El fútbol que se juega en Francia, pongamos por caso. O en Portugal y en Alemania. Y cruzando el charco, en Argerntina y Brasil, cunas de insignes futbolistas.
Si tenemos en cuenta que una persona, por abreviar, duerme ocho horas al día y trabaja otras tantas, le quedan ocho libres, que traducido a partidos, salen a cuatro al día. Se aprovechan los intermedios para limpieza (personal y de casa) y para comentar con la familia (esposo/a e hijos) las mejores jugadas. ¿Que toca ir de compras? No problem. Se graba el partido. Así no se resiente la familia, que eso es lo primero. Se van todos al super y a la vuelta, mientras uno ordena la despensa y el frigorífico, el otro ya prepara el DVD.
Lo dejo por hoy pero seguiré esudiando el tema.
Llegeixo, a minimalia, una frase de Terricabras
Al capdavall, els genis, els profetes o els innovadors no sempre són fàcils de reconèixer o de distingir dels bojos, dels il·lusos, dels farsants o dels autoenganyats.
Penso que, a més, no els deu molestar. Per estar d’acord amb aquesta afirmació, però, només treuria d’aquest sac els farsants.
Sant Torne-m’hi. Una altra vegada a Can BMW. Però juro que és la darrera vegada que trepitjo un taller d’aquesta marca. Ja us explicaré més endavant. No, deia que avui no és el meu dia perquè he hagut de fer moltes coses i cap em sortia bé. Serà culpa meva. També us les explicaré un altre dia. Per acabar d’adobar-ho, he perdut les ulleres. Les de veure, que les de sol les vaig perdre fa trenta cinc anys (eren unes ray-ban, de les que ara s’han tornat a posar de moda) i no n’he tornat a comprar mai més. Les ulleres i el telèfon (el mòvil) els vaig perdent al llarg del dia entre tres i cinc vegades. A casa. Per sort la casa es petita i acaben sortint. Amb el telèfon no hi ha problema. Si està la meva dona a casa em truca al mòvil i escolto el senyal. Fàcil. I si no hi és? preguntareu. Doncs cap problema, que no sóc cap “tarugu”. La telefono i li dic que em faci una “perduda” (ja sabeu, una trucada sense contestar). Ara que penso, me la podria fer jo també, la “perduda”. I m’estalvio una trucada. Sempre es poden perfeccionar les idees, no trobeu?
Amb les ulleres, he pensat aquest matí, puc fer el mateix. Però no. No em se el número. Al final han aparegut, a quarts de set del vespre. I aprofito que hi veig clar per escriure aquest post i oblidar malhumors
A veces dan ganas, con perdón, de cagarse en la justicia. Porque hay sentencias que revuelven el estómago. No voy a dar ejemplos que están en nuestra memoria. Pero si me gustaría decir que a este paso habrá que crear una palabra nueva para distinguir jueces y
Juheces. Excremento (o mierda) de jueces que dictan jurimprudencia.
L’altre dia vaig menjar les darreres figues de la temporada. I les segones més bones que he menjat aquest any. Eren de la varietat aquella que en diuen cony de dama.
Ara de debó. Aquest estiu m’he fet un fart de menjar figues boníssimes. A l’agost, a cas on viu una de les meves cunyades (en tinc vuit, de cunyades, i un cunyat, per part de germana, més els respectius de les cunyades). És a un poblet d’Asti. Hi ha avellanes, pomes (encara verdes), alguns caquis (semblaven tomaquetspetits i verts) i altres arbres fruiters. Però sobretot una figuera. Amb les figues més dolces que mai he provat. Mel. Al matí les collíem amb el meu nebo, de sis anys, i el Manu, de 3. Et pot fer tan feliç una figa. I per una vegada no estic fent un acudit, malpensats. Que també.
