Haureu notat aquests darrers dies una certa absència d’activitat al bloc. Altres ocupacions en aquests moments prioritàries em tenen absorbit. Unes de caire familiar, altres més tècniques. Ja us explicaré més endavant alguns d’aquests motius, o tots si no em faig massa pesat. No vol dir això que no vingui a escriure les meves bestieses habituals, però no podrà ser amb la regularitat de sempre. Fins aviat.
Creo que no es necesario traducir, pero en resumen, que estaré unas semanas ocupado en otras cosas y luego llegarán las vacaciones, así que vendré poco por aquí. Hasta pronto.
Frutar. Pasar un fruto sobre otro con fuerza repetidas veces. Si se hace con maestría se logra disfrutar. Ya entenderéis que se trata de una metéfora.
No sé por qué, pero este título me recuerda a Zibnab. Aprovecho para saludarlo.
Mi vecino inferior plantó un árbol hace años, De hecho, lo plantaron los vecinos inferiores anteriores, que vendieron el piso a los vecinos inferiores actuales. Los anteriores vecinos inferiores se compraron otro piso en el mismo edificio, y ahora son vecinos inferiores laterales. El árbol en cuestión creció. Es lo que tienen los árboles. Y sus ramas me quitan parte de la vista al mar. Pero eso no me imortaba porque a cambio cada mes de mayo me regalaba unas cuantas cerezas. Pocas, pero qué placer supone levantarse por la mañana y simplemente con extender el brazo encontrarte con un dulce fruto en tu mano. Pero este año no. Tanta desidia a la hora de enfrutecer ha convertido al cerezo en un perezo.
Ara que he hagut de baixar un parell de vegades a Barcelona en tren m’adono de moltes coses. De les diferents maneres de viatjar, o de recórrer un trajecte. Per exemple, en tren he pogut constatar un anacronisme que se m’havia passat per dalt en innumerables ocasions. Com s’en pot dir d’un poble Premià Demà? O premià ahir o premiarà demà. Per cert, algú coneix la parella enacarregada d’anunciar les estacions? En el tren de l’altre dia eren una noia i un home: “Pròxima parada…” (ella), “Vilassar de Mar” (ell). Amb unes veus molt maques, això si. Però de feina, ben poca, eh?, que no es queixin. Vaig anar amunt i avall buscant-los, per saber què feien entre parada i parada, sense resultats positius. Es clar, penso ara, devien estar amb el conductor, preguntant on són per poder-ho anunciar.
Tu sonrisa es: más espacio para besar.
Por eso me gusta el humor.
A Neruda. ¿Es él, no, quien habla de sonrisas y amores?
Estic certament inquiet. Sé que no escric bé del tot, ni en català ni en castellà, però llegeixo correctament. En canvi, he tingut l’oportunitat de constatar que cada dia la gent llegeix pitjor. Estava l’altre dia en un centre comercial, el Mataró Parc, amb el meu nen, de 3 anys. El Manu estava jugant en una atracció d’aquestes inflables on els més menuts salten els deu minuts que els deixen i jo l’esperava fora. S’acostaven una nena i sa mare discutint: la nena volia entrar a l’atracció i la senyora no la deixava, tot explicant-li: “Ets massa petita, mira, aqui ho posa: per a més grans de 5 anys”, i assenyalava un rètol sobre la barana exterior. No cal dir que em va faltar temps per treure-la del seu error. “No, senyora, aqui posa NO APOYARSE”. Tot i així, la mare va estirar del braç la nena i va marxar, no sense dirigir-me una mirada que mostrava ben clarament el seu enuig. Es veu que no li agrada que li retreguin els seus errors. Ja se que una flor no fa estiu, però poc després, ja es casualitat, es va repetir l’escena, amb l’única diferència que la segona mare va llegir en el cartell “no asomarse”. Amb tota l’amabilitat del món els vaig indicar a mare i nen (era un nen, aquesta vegada) que no, que el cartell deia no apoyarse. També em va mirar malament i va seguir caminant sense atendre els meus consells. Un parell d’equivocacions en pocs minuts em van fer dubtar. A veure si era jo qui estava equivocat. Improvisadament vaig preparar un test. Vaig preguntar a l’atzar a tres passejants: “Em pot dir què posa aquest cartell”. Les respostes? cap de correcta: “No tinc temps”, “Deixi’m estar” i “Tinc pressa”, la qual cosa em fa pensar que cada dia som més ignorants i llegim més malament.
Para cerrar el tema y no ponerme pesado, cosa difícil, hago un chistecito más sobre el tema de los Mossos y me callo:
Poli Díaz y “Policíaz”, escritos se parecen mucho. Se escriben casi igual. Bien, no sé si se escriben. Es más. No sé ni siquiera si escriben.
Llegint aquest post de Imagine Photographers, em ve al cap una reflexió. Com no hi estic acostumat, l’escric:
El que em molesta de la societat actual no són les diferències que hi puguin haver. El pitjor són les indiferències.
