Farts de dir durant tant de temps “aquest any, si” (moltes vegades amb resultats poc positius) ara els culés poden dir “aquest mes, si”. Com juga aquest noi.
Monthly Archive for April, 2007
Crec que la història va anar així: l’Eduard Ribera (l’escriptori) va escriure un microrelat, basat en Sant Jordi. Jaume Subirana, (flux), en va fer un altre, en va recollir uns quants i va convocar els blogers per escriure’n més
La meva aportació, si la volen, és aquesta:
El drac no sabria mai que s’estava cruspint una llegenda i que la princesa era una gran mentidera.
Us animo a que en afegiu. O els envieu directament a Jaume Subirana, o els penjeu en els comentaris i ja els hi faré arribar.
Actualització, 2 de maig. Finalment es va penjar a Flux una versió abreujada del microrelat, per no sobrepassar la dotzena de paraules que demanava el Jaume. Jo us recomanaria que els llegissiu tots. N’hi ha de molt bons, crec
Els blogs serveixen per moltes coses. També per honrar els amics. Com avui. Per honrar un amic com el Montaner, de qui he aprés molt en els trenta-cinc anys que el conec. O que el coneixia. Més anys si comptem quan anava a comprar-te llibretes a la papereria Mallorca. Devia ser el 68 o por ahi. Hi havia la teva dona, joveníssima i molt guapa. I els teus cunyats, un més seriot i l’altre, boig de les motos, que sempre en tenia una de ben grossa a la vorera, que els més petits miravem amb desig i enveja. Continue reading ‘Montaner’
Solo indicaros que desde hace unos días, al final de la columna de la derecha aparecen los blogs amigos actualizados, sistema copiado de Zibnab. Aún no estáis todos, os iré añadiendo poco a poco.
Munyicipi. Associació natural, reconeguda per la llei, de persones i béns dintre del terme sotmés a la jurisdicció d’un ajuntament, amb la voluntat d’extreure la llet o altres riqueses dels que hi resideixen.
El 27 de maig són les eleccions municipals. M’agradaria que féssim un esforç i arribéssim a una participació semblant a la obtinguda a França a la primera volta de les eleccions a president. Un país es fa entre tots, i per molt que no m’agradi la majoria dels polítics actuals, els candidats locals tenen un avantatge: els podem tocar, xerrar amb ells, recordar-los cada dia si fa falta les promeses que han fet. Comencem ja a esbrinar la veritat que hi ha darrera de cada candidat, que ens costarà. I votem-lo.
Ayer, Ramon Rovira, en su Àgora del 33, proponía un tema centrado en Catalunya y que yo extiendo al resto del mundo. Debatían sobre una posible agonía del idioma catalán. Unos creían que no y otros que sí, como suele ocurrir en los debates. Mi opinión es que sí. Que el catalán agoniza. Así de rotundo. Como el castellano, el inglés y todos los demás idiomas. Me explico. Hace nada, cien años más o menos. la palabra era el único vehículo capaz de trasladar un mensaje, una idea. Con la ayuda de la voz y los gestos o sin ellos, a pelo, cuando el mensaje viajaba en ausencia de su interlocutor, es decir, en forma de escrito. Continue reading ‘La agonía de la lengua’
Orgassman. Plaer obtingut en veure una obra protagonitzada per l’ínsigne actor italià ja desaparegut.
Deixeu-me presumir una mica. Un joc de paraules semblant a aquest va ser el meu “debut” com a guionista. Estava amb la Lloll, en la presentació d’un llibre del seu home, el Celdoni Fonoll, i parlavem del programa de la Rosa Maria Sardà, que no recordo si es deia “Una hora con Vittorio Gassman” o així. Feiem bromes i al final va sortir això: “Jo, amb cinc minuts amb ell, ja puc tenir un orgassman”. La frase, dita poc després per la Lloll, més divertida que jo, va ser força aplaudida.
Hay verbos que bien unidos pueden crear otros. Es el caso de oler y leer. Juntos gestan
Oleer. Recorrer con dos de los cinco sentidos una obra de Patrick Suskind (ver obra).
Se conjuga fácil, pero ojo, que es irregular: yo oleo, tu huelees, el huelee, nosotros oleemos (o no leemos), vosotros oleéis, ellos hueleen.
De joven hice algunas veces de canguro. Por amistad, sobre todo. En una ocasión cuidé unas horas al hijo de unos amigos. Tenía tres años más o menos. Cuando se fue su madre y nos quedamos solos se puso a llorar con un desespero que me rompía el alma. Probé con toda clase de juegos sin éxito. Como último recurso le di unos caramelos que encontré. Unas pastillas redondas, de colores. Algo grandes para un niño, pero las dividí cuidadosamente y se las iba dando a cuartos. Nada, seguía con su llanto. Es más, hasta me parece recordar que me los rechazaba. Tanta era su pena. Pero insistiendo, insistiendo, logré que se los acabara. Y justo cuando ya no quedaban más, unos ocho había, cesaron las lágrimas. Le lavé bien la cara y cuando regresó su mamá lo encontró tranquilito, sin rastros de haber llorado. Todo perfecto. Lo único que me extrañó es que mi amiga no volviera a llamarme nunca más. Sólo una vez para preguntarme por unas acuarelas que no encontraba. Le dije que no sabía nada, por supuesto. A ver si creía que me las había llevado.
Avui escoltava els Problemes doméstics, a Catalunya Ràdio, i he escoltat una cosa divertida (bé, més d’una, però no us explicaré tot el programa). Estaven parlant dels orgasmes femenins i preguntava el Manel Fuentes com es pot saber si una dona fingeix o no. El Carles Flavià l’ha clavat dient: “Si no et truquen és que fingien”. Tret de l’inconvenient d’haver d’esperar uns dies per saber-ho, crec que és un métode força fiable.
Ep, que no vol dir que si et truquen no fingien. Només serveix per assegurar el no.

