Hace unas semanas os comenté, ilusionado, que ya tenía escrito mi primer libro (leer detalladamente el post Mi primer libro). Y recordaréis también que faltaba todavía ordenar las palabras. Hice una impresión para mostrarla a los editores. Luego pensé que mejor imprimía varios ejemplares, uno para cada uno. Así lo hice y les envié. A siete editores. ¿siete?, esperad que cuente. No, me dejaba uno. Diecisiete. Si, diecisiete. El uno que me olvidaba iba a la izquierda del siete. Diecisiete editores. ¿Sabéis cuántos me han contestado? ¿no? pues yo tampoco porque aún no he mirado el correo electrónico. Pero seguro que pocos, porque son bastante informales, los editores. En lugar de hacer su trabajo, que en este caso sería ordenar las palabras, para que el libro tuviera mejor salida, se limitan a devolverte el original (si te lo devuelven) y con una sonrisa en los labios te dicen aquello de que no es su línea
Monthly Archive for February, 2007
Aquesta entrada ja la vaig escriure el 9 d’agost del 2006 Per tant, és repatida. Vaja, que us toca patir-la de nou: “Avui, 9 d’agost, dijous segons la Generalitat, entra en vigor el nou estatut. A mi m’agradaria que entrés amb vigor. Ja veurem.”
Deia dijous perquè recordareu que en l’anunci institucional que va posar la Generalitat es van equivocar. En realitat era dimecres. O divendres, no ho recordo. Ara, amb el pas dels mesos, crec que aquest és l’únic dret que el nou estatut ens ha deixat. El dret a equivocar-nos en el dia de la setmana.
De vigor poc.
Aquella que dice: Con trigo, pan y cebolla. Que te digan algo así debe ser pantástico.
Claro que pantástico también significa alimento básico hecho maravillosamente, como antes.
Els que tenim una edat recordem el temps quan tenir un cotxe que anava a 100 era força important. Els 600 i ls 850 amb prou feines arribaven als 80 o els 90. Tampoc puc ser molt precís. I això de la velocitat és relatiu. A Andorra, país amb imponent parc automovilístic, tenen, o al menys tenien a finals dels 70, una manera curiosa de mesurarla potència del vehicle. “El meu cotxe puja a FASA a 100″ (o a 140, el que sigui). És una carretera en pujada on després d’unes corbes hi ha una recta on pots trepitjar a fons.
Ara, però, tot s’ha acabat. Ja fem prou l’idiota de comprar-nos cotxes que depassen els 200 quan només podem anar a 120. Però a més, hi ha alguns que s’autolimiten la velocitat màxima. És a dir, que poden córrer molt més, pero no volen. Ja veig, d’aqui a poc, el següent diàleg: “I el teu, a quan s’autolimita?”, “a 250″. “ah, no és molt, oi?”. “No, hi havia un altre amb més motor que s’autolimitava a 260. Vaig estar dubtant però valia molts més calers”.
Doncs, mira. El meu només agafa 160 però és deixa trepitjar del tot, no em posa trabes.
Avui només una paraula, però com entren tres idiomes m’ha deixat sense neurones:
Malsong. Somni angoixós que ens empaita nit i dia, amb musiqueta insuportable, molt difícil de pair. Vaja, en castellà dirien només pesadilla, però és molt pesada.
Mientras viví fuera de Barcelona y trabajaba en la ciudad, adquirí la costumbre de quedarme una noche a la semana en casa de mi madre, cercana al negocio de mi hermana. Por la tarde charlaba con mi hermana y más tarde cenaba con mi madre, y nos poníamos al día. Cómo estábamos, la familia, los amigos, las cartas que habían llegado a mi nombre. Me acostaba, y por la mañana desayunábamos juntos y me iba al trabajo. Siempre hacía el mismo trayecto con el coche. Salía del párquing, Balmes abajo hasta Aragón, giraba después a la izquierda en Muntaner y pasado Consejo de Ciento entraba en el párquing frente al trabajo. Entre ocho y diez minutos. Quince los de más trafico.
Ese día, en cambio, estaba tardando algo más. Continue reading ‘El día lento’
Poleolític. Época prehistòrica en què s’emprava profusament una infusió d’herbes relaxant. Més tard arribaria el teolític.
Rondinar. Menjar al migdia mentre es manifesta desgrat o disconformitat amb el que ens han posat a plat.
Suofílic. Que transpira molt quan té relacions sexuals amb animals.
Las perdices están hartas de los cuentos que acaban bien.
Era una tentación que le perseguía desde hacía meses, cada vez más insistentemente. Cuando se miraba al espejo deseaba traspasarlo, como Alicia, y encontrar su país de las maravillas. Estaba convencido de que podía hacerlo, pero al mismo tiempo le daba miedo probarlo. Y si no lo logro, se preguntaba. Un día, tímidamente, Continue reading ‘Espejo negro’
Tant presumir de “senyor de les paraules” i se m’escapen els jocs més evidents. Vejam (com m’agrada aquesta paraula, no em cansaria d’escriure-la, m’imagino un Espriu). Vejam, deia. Fa unes setmanes parlava en el post noies de bisturí de la noia oparada. I ens deixavem de dir que per descomptat és una persona que s’ha fet la cirurgia estática.
