Hola a tots. Per si l’altre dia no va quedar clar, us he de dir que els
grans jugadors no tenim rivals. Tots som amics. Som, com us ho diria… d’una
mateixa casta (bé, això m’ho apunta el meu amic transcriptor). Estem fets de la
mateixa pasta (això ja és més de la meva collita). Al menys guanyem la mateixa
pasta. Je, je… és un acudit, eh? No tenim rivals perquè mai se sap on estarem
la temporada vinent. A més, els partits benèfics són un gran motiu per sortir
tots plegats. Quin gran invent. L’altre dia en vam fer un contra el fujitsu,
que va deixar arrasades les platges d’Indonesia, un lloc meravellòs, que us
recomano quan ja ho hagin netejat tot. Hi vaig anar l’any passat i esgarrifa
pensar el que ha fet

la
natura. Mai

més m’atreviré a anar-hi sense pensar en aquesta
catàstrofe.

Total, que ens trobem a Barcelona els cracks del moment. Fem un partit que
és una glòria. Ni una patada. Tothom es llueix. Bé, menys els porters, que els
cosim a gols.. I el públic, molt bé. Les coses com siguin. Aplaudint el Zidane,
el Xevxentko. Després vam anar a sopar a l’Indochine, que ens van tencar el
local per nosaltres. I després, unes copes al local del Kluivert. Res, una nit
rodona. Ah, vaig marcar.

L’endemà vaig aprofitar per anar de compres. Perquè aquesta és una altra.
Menre tots vosaltres us en aneu e rebaixes, nosaltres ja hem de comprar la
propera temporada. I clar, no pot ser del Massimo Dutti, no. Hem d’anar de Dsquared,
Dolce & Gabana, Armani i Versace. A més de comprar-nos revistes
d’actualitat per saber quins pentinats es porten. Que el futbol no és només
xutar. Has d’agradar i vendre molt. Però d’això en parlarem un altre dia.

No hi ha dret. Abans que res, vull protestar respecte a una tarjeta vermella
que em va mostrar un tal Gulgulan, que de fer blogs en sabrà (o no, que jo no
l’he llegida la seva)  però de futbol,
gens ni mica. És la primera entrada que faig, i això com a màxim és una groga.
I també vull agrair al’amic que em fa de traductor. Sóc de fora de Catalunya,
com tots els futbolistes. Vaja, no tots, els bons. I ja sabeu que com la nostra
vida és un anar i venir no tenim temps de parlar la vostra llengua. Però que
consti que sabem que aquí es parlen dos idiomes.

Bé, dit això us explicaré al llarg d’unes setmanes la duresa de la vida del
futbolista. No sabeu, per exemple, què poc gratificants són els entrenaments,
sense gent que t’animi, que canti el teu nom, sil.laba a sil.laba. I això, els
entrenaments, cada dia. I de bon matí, a les deu de vegades. Clar, després no
pots sortir de nit. Diuen que t’has de cuidar físicament. I jo pregunto, per
què? Els que som bons, no estic parlant dels altres, en fer una jugadeta o dos
ja ens guanyem el públic. Som com el caviar, amb una llauneta de 50 grams ja n’hi ha prou. Si els donéssim més encara s’empatxarien.  Fa un parell de diumenges, per exemple, a un
amic d’un equip rival el van estar xiulant tot el partit. Doncs va tenir la
sort de marcar el gol de la victòria i no vegis com l’aplaudien. El que reia
aquella nit el noi quan m’ho explicava. Eren les quatre de la matinada i encara estava eufòric: “Demà, portada a tots els diaris. I
d’aqui dos dies hem de parlar de contractes. Ja tinc segura la
renovació.Llàstima que no podré jugar amb tu la propera temporada”. Sí, és una
pena perquè és un gran xicot.

Bé, ho deixem per avui. Després de la Champions seguiré. Si no em traspassen