Charlas con Jurt

Jurt es un cachorro de perro peruano, adoptado en Trujillo por el detective Rossend Llopis. Afincado en nuestro país, repasa la actualidad y reflexiona sobre temas de siempre. Una vez a la semana publico estas conversaciones.

A Jordi Estadella

| Filed under català

Aquest matí, a dos quarts de vuit, he conegut la trista notícia. Trista i inesperada. I injusta, sobretot injusta. Ho és sempre, d’injusta, la mort d’algú. Més quan te l’aprecies, més quan saps que queda una família, o dues, que perden el centre de la seva vida, la referència. Estadella és, em costa encara fer servir el passat, d’aquelles persones que et feien sentir important al seu costat. No cantaré les seves excelencies profesionals, perquè no cal. Les coneix tothom. Prefereixo explicar detalls desconeguts, per posar una mica més de llum a un dels personatges més admirables que he conegut. El conec des fa més de vint anys. El primer reportatge, o la primera sessió de fotos que recordo, va ser a una cuina situada al damunt de la botiga Biosca & Botey, a la Diagonal de Barcelona. Es va disfressar de cuiner i ens va preparar un plat, com si fos un xef autèntic. Reia sempre, amb una rialla encomanadora. A mi, amb poca experiència llavors, em va anar molt bé el seu tracte amable/afable. Em va treure nervis i la feina no va quedar del tot malament. A la segona, mesos més tard, em vaig atrevir a proposar-li alguna foto seriós. ¿Sense riure? es va sorprendre. Sí, sense riure. I va quedar molt bé, la veritat, perquè l’Estadella era -també- molt obedient i disciplinat. Durant un temps no va deixar de dir que era una de les seves fotos preferides. La foto l’haviem fet als  jardins de “L’avi Pau”, el restaurant del cuiner Xavier Mestres. Anys més tard, quan el veia posant cara de poquer a “El semáforo”, pensava: la primera vegada que vas deixar de somriure davant d’una càmara va ser quan et vaig fer aquella foto. I allà també va néixer el periodista gastronòmic. Jo no en sabia, de menjar. Ell (i un altre dia el Josep Maria Bachs) em va fer de guia. Tant bé, que li vaig suggerir que s’hi dediqués. Anys més tard li explicava el Jordi a l’Elisa que jo havia estat el que el vaig alentar en aquesta feina. Potser si. O potser ho deia per fer-me sentir, una vegada més, feliç d’estar aprop d’ell.

Jordi, si t’hagués de jutjar jo, ho tindría molt fàcil: ho has fet tot bé, excepte el que ha passat aquest divendres 30 d’abril. 30 d’abril. Sembla el títol d’una cançò, com el 20 de març, la música que sonava mentre tu i l’Elisa us juraveu amor etern. Una eternitat malauradamenrt curta. Fins sempre, amic.

Actualització: escric des de la redacció de Lecturas. Buscava fotos del Jordi Estadella a l’arxiu, i al veure’l he hagut d’entrar al blog per poder explicar, ni que sigui una mínima part, com era l’inoblidable Tito B. Diagonal, un personatge que podia aparéixer, quan menys t’ho esperaves, al mig d’un sopar.

Va ser ell qui em va presentar, al “Suquet de l’Almirall” del Quim Marqués (no som parents), l’Odon Elorza, l’alcalde de Donostia, que venia de saludar la família de l’Ernest Lluch. Faltava poques jornades perquè acabés la Lliga i la Real anava primer o segon a la classificació. Elorza i jo vam fer una juguesca: un deia que guanyaria la Real i l’altre no. Al final, injustament, no va guanyar.

Guardiola, Pou i Estadella

| Filed under català Opinión

Avui, aquest matí, m’he ensopegat amb el Guardiola, quan sortia d’una papereria aprop d’una granja on esmorça de tant en tant quan està de vacances. El Guardiola, si, aquest noi que ens ha portat la Lliga, la Copa del Rei i la Champions. Perquè ens la ha portat ell, no us oblideu, que de jugadors bons n’hi ha hagut durant moltes temporades i res de res. Ha portat també, seny, diàleg… en fi, que espero que estigui a Can Barça tans anys o més que el Ferguson al seu club, el Manchester U.

Escric, però, per destacar un altre aspecte del Pep Guardiola. La seva manera d’estar, de caminar. Ni ensenyant-se massa, ni massa poc, que tampoc seria just. I m’ha recordat al Josep Maria Pou, a Arte, on havia de passar uns moments desapercebut pel public sense retirar-se de l’escenari, mentre els altres dos personatges eren el centre de l’acció. Costa d’amagar un cos de la mida del Pou, i en canvi, ell ho aconsegueix. Pels que no hagin vist Arte, un altre referent seria el Jordi Estadella, a El semáforo, posant cara de pòker mentre desfilaven artistes d’arreu d’Espanya.

Espero que aquest sigui el primer entrenador que no facin fora quan vinguin mal dades. Un dia o un altre vindran, però el Pep aixecarà més Copes d’Europa encara. Si el fan fora, les aixecarà dirigint altres clubs. I això, no.

Més sobre Sant Jordi

| Filed under català

Parlavem de Sant Jordi al post anterior. Més. És curiòs com un llibre necessita infinitat de paraules per transmetre un missatge i una rosa, sense més fulles que les pròpies, diu més. O, si més no, més importants.

by admin | tags : | 6

La cosina

| Filed under català

Alguna vegada he parlat de la meva cosina Patalin. No fa massa, a l’habitació bona. Ja sabeu que me l’estimo molt i que la trobo molt maca. Però de moment, aclaro, no apareix a les meves fantasies sexuals. Al menys, despert. Potser s’haurà colat a algun somni, però molt curtet, no ens donava temps a res. Ara bé, això pot canviar dràsticament arran del email que m’ha escrit avui. Normal, com sempre, però a l’hora d’acomiadar-se escriu: tetonets en lloc de (crec) petonets. Això d’inventar-se paraules deu ser cosa de família.

by admin | tags : | 2

Seguim sense ulleres

| Filed under català

A l’entrada del cole del meu fill llegeixo un cartell que anuncia: xorrades sobre seguretat. Caram!, penso, és la primera vegada que ho reconeixen. M’hi acosto, per saber-ne més. Xerrades. Són xerrades. Seguim sense ulleres.

by admin | tags : | 1

L’habitació bona

| Filed under català

Parlo amb el tiet acabat de sortir de l’hospital i recordem temps passats, com quan em va portar a la platja, ben petit, i em vaig cagar. La feina que li vaig donar. Estem a casa seva, a Gràcia. El pis, petit. Quan entres i tanques la porta pots caminar per un pasadís que et condueix a la cuina-menjador mentre deixes a la teva esquerra un parell d’habitacions. Una galeria mig balcó amb el bany i un altre espai creat a partir d’ajuntar dues habitacions completen els 35 metres quadrats on vivien l’àvia, quatre nois i una noia, la germana de l’àvia (la tia Consuelo), les dues filles (l’Anna Maria i la meva estimada Patalín) i el tio Pepe. Bé, tot això per dir que durant la conversa, el tiet m’explica: “El teu pare, com era el gran, tenia dret a escollir habitació. I es va quedar la bona”. La primera del passadís, la més propera a l’entrada. No té finestra i medeix 1’80 per 1’60. La bona.

by admin | tags : | 3

L’almeja i la sorra

| Filed under català

Avui, després d’una ruta “Sant Pau-Vall d’Hebron”, dino amb ma germana a tricotscafé. Fa un menú molt bé de preu i que us el recomano. No era el cas d’avui, que era un dinar de supervivència, abans de tornar als hospitals abans esmentats. Estavem el meu cunyat, el meu nebot, ma germana i jo. L’Anna ha obert també una llauna de cloïsses, i el Bernat (perdó, Bernard), tot un expert, les ha tastat. Ha posat una cara que m’ha fet exclamar, fent un acudit dolent: “No és el mateix menjar-se la sorra d’una almeja, que l’almeja d’una sorra”. La segona sorra podríem dir que és la guineu. En fi, molt dolent, tot i que el meu cunyat, que es veu que m’aprecia, ha rigut la gràcia. Escric això perquè em serveix per explicar perquè no escric massa aquests dies. Vaig de bòlid. Ho sento.

by admin | tags : | 0

Els idiomes

| Filed under català diccionario

M’agradaria saber escriure, llegir, entendre i parlar molts idiomes. I bé, no com el català, que amb prou feines. M’agradaria per poder fer bons jocs de paraules i no haver de conformar-me amb aquests:

Drivertit. Conductor que disfruta fent la seva feina. 

Ja sé, ja. Em direu que hi sobra una lletra. La treiem.

Rivertit. Riu que riu o que fa riure.

by admin | tags : | 0

L’amic

| Filed under català

L’amic invisible fa servir al títol del seu blos una paraula invesable. I fins el dia 6 no penso dis res més.

by admin | tags : | 3

Josep Pons

| Filed under català

Vaig rebre l’altre dia un exemplar del llibre que recull la trajectòria de l’estilista Josep Pons. Una il·lusió feta realitat, es diu. I deu ser cert. Conec poques persones tan enamorades de la seva feina. Feina, amics, Barça i família (no per aquest ordre, naturalment) formen la base sobre la qual es sustenta el projecte vital del Josep. El llibre reflexa una mínima part de la seva vida. És impossible abastar-ho tot en unes poques pàgines. Vaig repassar-les apresuradament. Celebràvem els 77 anys de ma mare i no tenia massa temps. El llegiré amb més calma aquests dies. Fullejar-lo era (more…)